De la punta del roquissar s'estén
infinit un blanc encegador; la llum hi cau damunt rodolant pel
pendent com un riu juganer, colpeix l'espai ferint el buit i omplint
el que és i el que no és amb un devessall de minúscules partícules
incandescents rajant a doll cel enllà. Un planeta ple de
silenci on trobar repòs; sense plaers ni opressions la manca
d'agitació sumeix l'esperit en un estat de nul·la inquietud, així
res no pertorba, l'emoció mor dissolta en un mar de tranquil·litat.
Mirant llargament el dibuix de
l'horitzó cavalcant sincopat amb la carena, el rostre es relaxa i
potser inspirem més profund, un parpelleig lentament efectuat i el
suau vellut glaçat de la vall ens embolcalla talment fóssim
aixoplugats sota les ales d'un àngel. Nívia puresa levitant per un
univers curull de pau, límpid, resplendent.
.......................................................................
Un, ataronjat lleugerament esmorteït,
alguna o altra capcinada recolzat a la
pedra,
son plaent mancat de neguit, pueril.
Dos i tres, parella nocturna, entre
soca i soca
un senyal basta per guardar silenci
i mirar de reüll un petó furtiu.
Quatre i cinc, la matinada els sedueix,
indueix a riure per sota el nas,
sense remors ni brogits.
Sis, a sota la gota, la llamborda, les
petjades al fang,
a dalt olor de fumerola,
algú que somia o que no pot dormir.
Set i vuit quasi donant-se la mà,
fent-se pessigolles subtils, parant
l'orella a no-res,
tal vegada al repic solitari d'una
campana somnolent.
Els fanals s'han apagat.
