dimarts, 5 de juliol del 2011

A propòsit de "Elogi de la vida solitària"





Corria la mitjania del segle XIV quan Francesco Petrarca va redactar el tractat que porta per títol  De vita solitaria. El tema central d'aquesta obra en prosa rau en la idea de dur una existència fonamentada en el retir de l'individu en un espai que quedi aïllat dels sorolls i les multituds. Aquesta és, segons Petrarca, l'única manera de poder assolir un bon coneixement dels autors clàssics llatins i, molt important, dels autors que posaren per escrit els inicis de la filosofia cristiana. Per altra banda, resulta indispensable viure amb austeritat, sense luxes ni vicis ni pecats de la carn per preparar l' ànima per aproximar-se a Déu. Així és com ho entenia l'autor del Canzionere tot posant el seu gra de sorra a una llarga tradició d'ascetes, eremites i anacoretes que han entès la solitud com un dels ingredients essencials per poder arribar a la divinitat.

Tal vegada no cal entendre la via de la vida solitària únicament com un mitjà per desenvolupar una consciència mística o un estudi intel·lectual, potser simplement hauríem d'aprendre a quedar-nos sols amb nosaltres mateixos, buscar uns instants de repòs, calma i  sobretot silenci. Petrarca parla de la natura com a medi més adequat per assolir tot això i és cert que resulta molt fàcil sentir-se proper a la mística enmig d'un camp de blat o davant del mar però potser seria interessant, en un món com el que vivim avui dins del qual res no sembla aturar-se mai, aprendre a obtenir una estoneta de calma, estem en el lloc que sigui, tancar els ulls, respirar profundament i buidar la ment de tot, intentar fer allò tan difícil de deixar la ment en blanc. Qualsevol moment resulta vàlid: al capvespre quan les ombres cobreixen el cel o al matí quan el món sembla fet de bell nou, per inspirar profundament i sentir que estem fora de tot moviment i deixar l'ànima neta de tot contingut per tornar-la a omplir altra vegada.

Estem sadolls de paraules i d'accions, tot se succeeix sense dilació, estrèpits de tots mena poblen la quotidianitat i sembla que si un riu l'altre ha de riure més fort perquè tot requereix una accentuada extraversió. Val la pena doncs de no deixar-se endur del tot per aquesta corrent ferotge de tumults incessants i prendre'ns un recés, un parèntesi vital. És per això que em resulta atractiva la idea que ja s'apunta en el títol del tractat de Petrarca perquè exalta quelcom que avui en manca molt. Vivim en la profunda contradicció d'habitar una societat en la qual encara que cada vegada hi ha més individus que viuen en total solitud, cada vegada es valora menys la reflexió espiritual des de la solitud. Tot ha de ser amb companyia, tot ha de ser visible i ben acolorit, els excessos estan a l'ordre del dia però pocs saben recollir-se, restar en silenci i simplement estar amb si mateixos.

Aquest és el meu elogi de la vida solitària i el meu elogi a tots aquells que de tant en tant saben practicar-la, és el meu elogi a totes les persones que resten en silenci per després saber parlar, que resten quietes per després saber caminar, que s'abstenen per després saber gaudir.

Si us resulta interessant de llegir l'obra en la qual m'he inspirat per escriure aquestes ratlles (considero summament recomanable llegir Petrarca) aquí teniu la referència: "Elogi de la vida solitària", Francesco Petrarca, Angle Editorial. Edició i introducció de Jordi Llovet. Traduccíó de Núria Gómez Llauger.