EDICIONS DE LA ELA GEMINADA

En una societat on el món editorial és cada vegada una mica més semblant a un gran negoci multinacional dedicat a fabricar peces en cadena i on la quantitat de llibres publicats no sempre es correspon amb la seva qualitat, m'agradaria trencar una llança a favor d'aquestes editorials de dimensions reduïdes que lluiten per obrir-se pas en un mercat cada dia que passa un xic més complicat. Tots ells, amb característiques i condicions molt diferents, aposten per una publicació primer de tot amb criteri de qualitat i després per donar a  conèixer llibres que potser havien quedat arraconats al fons d'un magatzem polsós perquè el que diuen es pensa que no interessa, o tal vegada no interessa que interessi. 

Un bon exemple de tot això és la nounada editorial Edicions de la l·l que comptant amb un consell editorial de primer ordre, ha nascut amb empenta publicant obres tant destacables com "Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral, Friedrich Nietzsche. Traducció de Josep Maria Terricabras. Sobre Teognis de Mègara, Friedrich Nietzsche. Traducció de Raül Garrigasait i Oriol Ponsatí-Murlà.". Ambdues molt poc conegudes del gran pensador contenen bona part de les teories que  anys més tard  el  consagraran com el gran filòsof  del "Naixement de la tragèdia" i "Així parlà Zaratustra", que ha passat a la història per les teories de 'l'etern retorn' o la cèlebre i a vegades malinterpretada 'Déu ha mort'. És per aquest motiu que els amants de Nietzsche no poden obviar aquest volum, perquè contribueix essencialment a la gestació i desplegament de la seva posterior teoria filosòfica.

Per altra banda també m'agradaria remarcar l'obra "Temperaments filosòfics. De Plató a Foucault", traduïda també per Raül Garrigasait, un recorregut per alguns dels representants més rellevants de la història de la filosofia (no puc deixar de lamentar, com així ho expressen els propis editors en el prefaci, l'absència de Heidegger i  Adorno per culpa dels monopolis culturals que escudant-se amb el marc legal sovint solen amagar interessos econòmics).  Em sembla especialment important aquesta publicació perquè tradueix al català una figura intel·lectual actual de primera línia i no tan sols això, sinó que a més,  es va organitzar l'assistència del mateix Sloterdijk a Girona durant la presentació de la traducció al català del seu  llibre. Crec molt important aquest fet ja que per un costat ajuda a difondre la  cultura en llengua catalana i recíprocament acosta a casa nostra literatura i pensament d'altres punts del món, a més de trencar la barrera mental d'alguns que creuen que en cultures i idiomes minoritaris no cal traduir res perquè té poc abast. Doncs no. Edicions de la l·l ha dit no i aposta amb força perquè la normalitat, la  tendència i la visió general sigui una altra: a Catalunya es tradueixen i publiquen llibres de primera magnitud amb la complicitat dels autors estrangers que aposten per la difusió de les seves obra en català. 

REBECCA, Daphne du Maurier

Manderley. Tot ho engoleix. Un univers immòbil, estàtic, on la busca del rellotge avança més lenta que de costum; allà existeix un temps particular, es desmaia somort damunt dels prats, els arbres, el mar; resulta opressiu. Les heures s'enfilen sinuoses per balcons i portalades estrenyent l'angoixa que regalima punyent galtes avall. Enmig d'uns silencis massa mentiders la jove immaculada passeja el seu candor amunt i avall, ignorant i confiada, potser només amb un somriure pueril farà desaparèixer la boira. 

L'alè dels morts a vegades ens arriba fins la nuca, es pot pressentir, la pell en tensió, una bategada massa ràpida, una sensació i la intuïció de la fatalitat, ho sabem perquè sabem que el passat ens atrapa amb dits llargs i gèlids. No es pot sortir nedant de les aigües massa opaques: on hi ha una barca?

Manderley és ella. La bella, l'exuberant, la lluminosa, la salvatge. Ella és en els seus camins, ella és a la sorra, ella és a les flors, ella és al cel amenaçador i a l'aigua que banya la platja. La serena, la folla, la diàfana i l'obscura, la victoriosa, la perversa. La llengua que manipula des de sota el xiprer. S'oeixen  rialles des d'algun indret remot, molt al fons, a l'Avern. Hi ha algú que sanglota darrera els ulls, plora la culpa, el desesper. La lluita amb ningú pot ser esgotadora. Qui serà capaç de viure ofegat per la mentida?

Manderley. Un somni que es transforma en malson. Existeix un arbre al bell mig del jardí, fa créixer uns fruits preciosos però si els prens amb les mans i te'ls acostes a la boca sentiràs la fetor d'allò corromput, i veuràs el retorciment àvid dels primers cucs entaforats a la podridura. La impol·luta s'apressa a obrir finestres per sentir l'aire fresc a la cara; potser que plogui, potser el diluvi neteja el fang. Tot és brut de fa massa temps. S'agafen de la mà però sempre acaben per perdre's, no es retroben; la xafogor tot ho amara i el bosc és profund i les onades impetuoses. Se sent una remor; és ella, respirant- los a frec de boca. Com poder escapar?

Manderley. Cal la flama que purifica, cal el no-res per tornar a l'inici. En un etern retorn la mansió Usher s'ha  d'esfondrar altra vegada. Si més no -i només de tant en tant- una lleugera brisa nova i desconeguda ens humiteja els llavis i podem tornar a somriure. La calma arriba sempre després del caos; la vida s'estavella per tornar a començar. Al final ella ha mort. Manderley ha mort amb ella. Han tombat el revolt del camí i ja no hi és.

L'HOME - COIXÍ de Martin McDonagh

La setmana passada i per via d'un amic em va caure a les mans el guió teatral de "The Pillowman", és a dir, "L'home - coixí".  La traducció al català va a càrrec de Víctor Muñoz i Calafell (versió de desembre de 2005). Al llarg de la meva vida he mostrat certa predisposició pel gènere teatral, en alguna ocasió des de dalt l'escenari mateix; ara bé, el meu gust per la lectura d'obres de teatre he de reconèixer que és limitat. Dic tot això perquè aquesta vegada, després de llegir el plec de fulls que l'Albert em va donar, em vaig quedar absolutament al·lucinada.

La ficció es recrea a partir de set personatges repartits en diverses combinacions al llarg de l'obra; cadascun d'ells té algun element dur, sinistre o potser un passat tèrbol, traumàtic. L'argument gira entorn de la detenció d'un home que escriu relats i és acusat d'una sèrie de crims comesos a la ciutat. L'ambient que s'hi recrea és des del principi fins al final una acumulació d'angoixes i crueltats infligides a infants, els més vulnerables, tan descomunal que crec que sobtaria fins i tot els més agosarats. L'autor porta les situacions al límit de la racionalitat per incrementar la sensació d'absurd en l'espectador; les frases repetitives i les obvietats reiterades arriben a crear contrasentits, tot plegat pot dur al lector/espectador fins a l'exasperació. Personalment alguns moments inicials del diàleg em van recordar, salvant moltes distàncies, alguna escena kafkiana. Per altra banda cal dir que la tensió de l'acció es descarrega de tant en tant a base d'un humor negre d'allò més inspirat.

M'agradaria remarcar que el text no resulta gens pesat perquè Mcdonagh escull un lèxic absolutament col·loquial basat en la llengua oral, sobretot la que és parla al carrer, i oracions curtes, cosa que fa que la lectura sigui propera i àgil. A més, és molt interessant el recurs de la metaficció: la trama es barreja amb els relats escrits pel protagonista formant un joc de mirades prou estimulant.

El dramaturg presenta una escena plena de sadismes extrems i individus pertorbats, usa la provocació i el reclam més visceral per reflexionar sobre una sèrie de preguntes més profundes com ara on arriba la responsabilitat d'un escriptor sobre allò que ha escrit i si és responsable de les accions que es cometen seguint els seus textos  Hi ha també subjacent la idea de 'la culpa', qui es pot considerar culpable i qui justicier; la idea de la venjança, la redempció, el sacrifici, la pietat, també fluctuen entorn dels personatges.

Finalment, em sembla molt important destacar com l'autor intenta fer palès el fet de com algú pot fer el que sigui per salvar els seus relats, arribar a donar la vida per intentar que almenys sobrevisqui el que ha escrit. La veritat rau en aquesta paraula escrita i encara que la mentida i l'error sistemàtic poden ser fatals, com a mínim podrà aflorar la verdadera història. I això és l'únic bri d'esperança que queda al final de la obra. El que sobreviu és el relat.

Recomano aquesta obra perquè crec que no deixarà indiferent ningú per les emocions que genera i les reflexions que planteja.

PD: A tenir en compte: pot ferir algunes sensibilitats.

Salut.