REBECCA, Daphne du Maurier

Manderley. Tot ho engoleix. Un univers immòbil, estàtic, on la busca del rellotge avança més lenta que de costum; allà existeix un temps particular, es desmaia somort damunt dels prats, els arbres, el mar; resulta opressiu. Les heures s'enfilen sinuoses per balcons i portalades estrenyent l'angoixa que regalima punyent galtes avall. Enmig d'uns silencis massa mentiders la jove immaculada passeja el seu candor amunt i avall, ignorant i confiada, potser només amb un somriure pueril farà desaparèixer la boira. 

L'alè dels morts a vegades ens arriba fins la nuca, es pot pressentir, la pell en tensió, una bategada massa ràpida, una sensació i la intuïció de la fatalitat, ho sabem perquè sabem que el passat ens atrapa amb dits llargs i gèlids. No es pot sortir nedant de les aigües massa opaques: on hi ha una barca?

Manderley és ella. La bella, l'exuberant, la lluminosa, la salvatge. Ella és en els seus camins, ella és a la sorra, ella és a les flors, ella és al cel amenaçador i a l'aigua que banya la platja. La serena, la folla, la diàfana i l'obscura, la victoriosa, la perversa. La llengua que manipula des de sota el xiprer. S'oeixen  rialles des d'algun indret remot, molt al fons, a l'Avern. Hi ha algú que sanglota darrera els ulls, plora la culpa, el desesper. La lluita amb ningú pot ser esgotadora. Qui serà capaç de viure ofegat per la mentida?

Manderley. Un somni que es transforma en malson. Existeix un arbre al bell mig del jardí, fa créixer uns fruits preciosos però si els prens amb les mans i te'ls acostes a la boca sentiràs la fetor d'allò corromput, i veuràs el retorciment àvid dels primers cucs entaforats a la podridura. La impol·luta s'apressa a obrir finestres per sentir l'aire fresc a la cara; potser que plogui, potser el diluvi neteja el fang. Tot és brut de fa massa temps. S'agafen de la mà però sempre acaben per perdre's, no es retroben; la xafogor tot ho amara i el bosc és profund i les onades impetuoses. Se sent una remor; és ella, respirant- los a frec de boca. Com poder escapar?

Manderley. Cal la flama que purifica, cal el no-res per tornar a l'inici. En un etern retorn la mansió Usher s'ha  d'esfondrar altra vegada. Si més no -i només de tant en tant- una lleugera brisa nova i desconeguda ens humiteja els llavis i podem tornar a somriure. La calma arriba sempre després del caos; la vida s'estavella per tornar a començar. Al final ella ha mort. Manderley ha mort amb ella. Han tombat el revolt del camí i ja no hi és.