Els fantasmes retornen cada dia. És així. Fa temps algú m'ho havia advertit però jo no m'ho creia.

Caminant pel carrer, més aviat deambulant, ells avancen sense intenció d'anar enlloc. Poc a poc es fa fosc i la penombra vellutada de la primera nit els acarona la cara. Res per fer, res per sentir, i un desig rabiós de fer i sentir-ho tot. D'aquesta manera, escopits per la vida, entren dins el Cafè, i allà les hores es desmaien suaus i excitants alhora, per acabar tot plegat en quelcom molt intens sustentat en l'evasió del que queda de l'ànima, perquè el fet és, que ells no volen ser ells; tal vegada poder somiar amb desesperació per convertir l'anhel extingit amb un nou anhel, en realitat, això és allò que manté l'espelma encesa, i entre taules i paraules tots obliden un xic. La solitud queda dissimulada quan tot és solitud, quan la indolència és la tots, i sura a l'ambient lliscant pesadament amunt i avall empesa per les aspes del ventilador. A vegades riuen una mica, algú quasi histriònic, per espantar les veus que els ressonen darrera el clatell i fan basarda, també algun glop que despistat es beu de més i potser un vers après de memòria declamat impetuós, es pensen eterns com si mil vides els haguessin omplert fins a vessar, ser en un punt al bell mig de qualsevol lloc i només un diminut gest significar l'absolut; i parlant d'això i d'allò, de l'ocultisme a les flors, París a l'hivern, jugant a reinventar-se, essent el que no són, tot plegat esmorteeix el cop, amaga la por, espanta el fred. Malgrat tot, ells no deixen de ser ells, fent tentines com el funàmbul a la corda fluixa, amb els neguits trepitjant-los els talons en una cursa infinita, perseguint la llibertat són perseguits per la mateixa impossibilitat d'apressar-la mentre el cor es desboca al final de la pujada i l'abisme es precipita delirant.

Allò era bona companyonia, o si més no ho semblava, i s'ho van creure.

Ara, caminant per la vorera, tomba el cap de tant en tant. Li sembla sentir una olor, la veu coneguda, el record vívid del plor amarg prement la boca de l'estómac. D'allò ja no en queda res, tan sols la desesperança de saber que no tornarà, encara que tot ho recorda. Tal vegada això, aquest record que dol i amenaça, sigui allò que el filòsof descriu, tornar i recomençar com una onada infinita. No fugis, t'atraparà.

EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA, Patrick Modiano.

L'home surt de casa tot baldat, baixant un esglaó darrera l'altre a poc a poc, pesadament, esbufegant a cada pas. Només de pensar que el dia transcorrerà com una llosa mentre ell es podreix entaforat a dins d'aquell coi de despatx, li venen ganes de vomitar. Finalment, ja al carrer, mira el cel, és un matí absolutament radiant, però l'home no se'n adona, com tampoc no veu el somriure de la quiosquera desitjant-li el bon dia, ni el veí passejant el gos amb cara de fastiguejat, ni el cotxe que gairebé l'atropella. No, l'home tan sols veu una imatge incrustada davant la retina: la ruta marcada fins arribar a la oficina.

Una llamborda rere l'altra, talment un viacrucis que el fa recordar una escapada, que en diuen, a algun lloc ple de gent encaputxada carregant un santcrist, una calor que ofega, mal de cap, amb ganes de tornar a l'hotel perquè ell no vol ser allà, com ara no vol ser aquí i voldria poder volatilitzar-se. Li encantaria ser lluny, i mentre va caminant cap al seu destí inevitable va rumiant com en seria de feliç tot sol en una platja paradisíaca amb els peus dins el mar, sentint com les onades li refresquen la punta dels dits i la pell s'estremeix, badant mirant com el sol es banya a l'aigua i forma petites tessel·les de cristalls platejats. Però vet ho aquí, que el deure és aquella obligació que fem una mica més de gust pensant que acomplim vés a saber amb quines pautes morals, o potser ètiques, socials? La família, els diners són bàsics perquè si no, és clar, de què viurem? I la hipoteca i els nens i la Mona de Pasqua i les vacances com Déu mana?

És per això que l'home continua avançant, passa per davant la pastisseria i pensa en atipar-se de dolç, passa per davant la farmàcia i pensa en atipar-se de lorazepams, potser ficats dins d'un tortell de nata quedarien bons, l'home es repassa la comissura dels llavis amb la punta de la llengua, i en aquest precís instant com un meteorit arrasant tota forma de vida existent, es materialitza la imatge llardosa de la patuleia que en qüestió de vint minuts se li representarà al davant, com una pintura massa realista. Allò que se'n diu, equivocadament sens dubte, companys de feina, s'encarregaran una jornada més de fer que la seva úlcera esdevingui un pèl més profunda.

L'home sent la nàusea, però no la nàusea famosa, la Nàusea amb majúscula, no, perquè a l'home el ple i lúcid coneixement de la seva existència no li fa ni fred ni calor, i el saber-se com tronc o una pedra, tampoc, l'home sent la nàusea que li puja per la boca de l'estómac provocant una angoixa que sembla insostenible i que d'un moment a l'altre premerà tant els pulmons que no hi haurà lloc per a tots. Emet un crit, el crit, un lament profund i alhora penetrant que s'escampa per la ciutat com una boira trista i pesant que enterboleix el matí, i llavors és el moment precís en què l'home pensa, està convençut que no pot més, que morirà sota aquell sostre gris i aquella pila de papers sense sentit, o el que és pitjor, suportat cada puto dia de la seva vida la més que detestable companyia d'individus detestables dient paraules detestables, fent accions detestables.

L'home, sense previ avís ni cap gest que ho faci pensar, trenca tot d'una pel carreró estret i fosc, fa molt pendent, i va baixant avall, molt avall, així de lluny sembla que estigui com difuminat, com si un nen jugués amb una goma a esborrar-ne els contorns, i cada vegada cal afinar més la vista per veure'l, quan de sobte, un colom el travessa pel mig com si fos tant sols una mica d'aire. Finalment l'home s'esfuma sense deixar rastre, ni olor, ni emoció, ni pensament. I al tombant de la cantonada, desapareix.

De com he mirat la punta de la xancleta, així, de cua d'ull, sense pressa però sense intenció, passejant tranquil·lament la punta del dit per la corba gomosa fins que l'ungla tova ha quedat adherida entre una i altra escletxa de la reixeta plena de gotes. La xancleta, blava, estiuenca, antiga, trencada.

De com m'he quedat observant el vaivé del vapor de l'aigua, encara calent i ple d'olors agradables mentre el record d'un mar ple d'esclats blancs lluint encegadors, la calor abrasant la terra, les pedres roents repicant sota un cel exultant, d'un to particularment intens, irrepetible, quan de sobte, algú de parla estranya em toca els peus i camino, camino.

De com he mirat l'univers, veient-t'ho tot i a la vegada no veient res i acotant el cap m'adono, no, noto, els peus molls damunt les rajoles rosades de la dutxa i parant l'orella amb molta atenció em sembla sentir la remor d'un record, una emoció llunyana, envoltada de sorra i sal, i ell que em diu alguna cosa, paraules vagues, errants, sense importància, i jo responc amb la rialla fresca perlada d'alegria.

De com tinc els cabells humits sota la tovallola i vull desentelar el mirall i desentelar el crit i la força.

De com he sentit el buit.