De com he mirat la punta de la xancleta, així, de cua d'ull, sense pressa però sense intenció, passejant tranquil·lament la punta del dit per la corba gomosa fins que l'ungla tova ha quedat adherida entre una i altra escletxa de la reixeta plena de gotes. La xancleta, blava, estiuenca, antiga, trencada.

De com m'he quedat observant el vaivé del vapor de l'aigua, encara calent i ple d'olors agradables mentre el record d'un mar ple d'esclats blancs lluint encegadors, la calor abrasant la terra, les pedres roents repicant sota un cel exultant, d'un to particularment intens, irrepetible, quan de sobte, algú de parla estranya em toca els peus i camino, camino.

De com he mirat l'univers, veient-t'ho tot i a la vegada no veient res i acotant el cap m'adono, no, noto, els peus molls damunt les rajoles rosades de la dutxa i parant l'orella amb molta atenció em sembla sentir la remor d'un record, una emoció llunyana, envoltada de sorra i sal, i ell que em diu alguna cosa, paraules vagues, errants, sense importància, i jo responc amb la rialla fresca perlada d'alegria.

De com tinc els cabells humits sota la tovallola i vull desentelar el mirall i desentelar el crit i la força.

De com he sentit el buit.