dijous, 20 de novembre de 2014

Els fantasmes retornen cada dia. És així. Fa temps algú m'ho havia advertit però jo no m'ho creia.

Caminant pel carrer, més aviat deambulant, ells avancen sense intenció d'anar enlloc. Poc a poc es fa fosc i la penombra vellutada de la primera nit els acarona la cara. Res per fer, res per sentir, i un desig rabiós de fer i sentir-ho tot. D'aquesta manera, escopits per la vida, entren dins el Cafè, i allà les hores es desmaien suaus i excitants alhora, per acabar tot plegat en quelcom molt intens sustentat en l'evasió del que queda de l'ànima, perquè el fet és, que ells no volen ser ells; tal vegada poder somiar amb desesperació per convertir l'anhel extingit amb un nou anhel, en realitat, això és allò que manté l'espelma encesa, i entre taules i paraules tots obliden un xic. La solitud queda dissimulada quan tot és solitud, quan la indolència és la tots, i sura a l'ambient lliscant pesadament amunt i avall empesa per les aspes del ventilador. A vegades riuen una mica, algú quasi histriònic, per espantar les veus que els ressonen darrera el clatell i fan basarda, també algun glop que despistat es beu de més i potser un vers après de memòria declamat impetuós, es pensen eterns com si mil vides els haguessin omplert fins a vessar, ser en un punt al bell mig de qualsevol lloc i només un diminut gest significar l'absolut; i parlant d'això i d'allò, de l'ocultisme a les flors, París a l'hivern, jugant a reinventar-se, essent el que no són, tot plegat esmorteeix el cop, amaga la por, espanta el fred. Malgrat tot, ells no deixen de ser ells, fent tentines com el funàmbul a la corda fluixa, amb els neguits trepitjant-los els talons en una cursa infinita, perseguint la llibertat són perseguits per la mateixa impossibilitat d'apressar-la mentre el cor es desboca al final de la pujada i l'abisme es precipita delirant.

Allò era bona companyonia, o si més no ho semblava, i s'ho van creure.

Ara, caminant per la vorera, tomba el cap de tant en tant. Li sembla sentir una olor, la veu coneguda, el record vívid del plor amarg prement la boca de l'estómac. D'allò ja no en queda res, tan sols la desesperança de saber que no tornarà, encara que tot ho recorda. Tal vegada això, aquest record que dol i amenaça, sigui allò que el filòsof descriu, tornar i recomençar com una onada infinita. No fugis, t'atraparà.


EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA, Patrick Modiano.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada