Els fantasmes retornen cada dia. És
així. Fa temps algú m'ho havia advertit però jo no m'ho creia.
Caminant pel carrer, més
aviat deambulant, ells avancen sense intenció d'anar enlloc. Poc a
poc es fa fosc i la penombra vellutada de la primera nit els acarona
la cara. Res per fer, res per sentir, i un desig rabiós de fer i
sentir-ho tot. D'aquesta manera, escopits per la vida, entren dins el
Cafè, i allà les hores es desmaien suaus i excitants alhora, per
acabar tot plegat en quelcom molt intens sustentat en l'evasió del
que queda de l'ànima, perquè el fet és, que ells no volen ser
ells; tal vegada poder somiar amb desesperació per convertir l'anhel
extingit amb un nou anhel, en realitat, això és allò que manté
l'espelma encesa, i entre taules i paraules tots obliden un xic. La
solitud queda dissimulada quan tot és solitud, quan la indolència
és la tots, i sura a l'ambient lliscant pesadament amunt i avall
empesa per les aspes del ventilador. A vegades riuen una mica, algú
quasi histriònic, per espantar les veus que els ressonen darrera el
clatell i fan basarda, també algun glop que despistat es beu de més
i potser un vers après de memòria declamat impetuós, es pensen
eterns com si mil vides els haguessin omplert fins a vessar, ser en
un punt al bell mig de qualsevol lloc i només un diminut gest significar l'absolut; i parlant d'això i d'allò, de l'ocultisme a
les flors, París a l'hivern, jugant a reinventar-se, essent el que
no són, tot plegat esmorteeix el cop, amaga la por, espanta el fred.
Malgrat tot, ells no deixen de ser ells, fent tentines com el
funàmbul a la corda fluixa, amb els neguits trepitjant-los els
talons en una cursa infinita, perseguint la llibertat són perseguits
per la mateixa impossibilitat d'apressar-la mentre el cor es desboca
al final de la pujada i l'abisme es precipita delirant.
Allò era bona
companyonia, o si més no ho semblava, i s'ho van creure.
Ara, caminant per la
vorera, tomba el cap de tant en tant. Li sembla sentir una olor, la
veu coneguda, el record vívid del plor amarg prement la boca de
l'estómac. D'allò ja no en queda res, tan sols la desesperança de
saber que no tornarà, encara que tot ho recorda. Tal vegada això,
aquest record que dol i amenaça, sigui allò que el filòsof
descriu, tornar i recomençar com una onada infinita. No fugis,
t'atraparà.
EN EL CAFÈ DE LA
JOVENTUT PERDUDA, Patrick Modiano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada