Tinc
guardada a la memòria una pel·lícula que vaig veure farà ara tot
just unes setmanes que ens va captivar irresistiblement. Es tracta de
l'última obra estrenada del director Leos Carax titulada “Holy
Motors”. Vam anar al cine sense saber ben bé què anàvem a veure
i la sorpresa va ser majúscula. Després d'una estona on
l'espectador té la sensació de navegar a la deriva sense res on
agafar-se, el film comença a prendre un caire molt interessant.
Les escenes
es van succeint una darrere l'altra barrejant una cuidada lírica
visual, un univers oníric molt potent i una buscada intenció de fer
rumiar l'espectador, o si més no, de descol·locar-lo una estoneta. Cada
personatge, el seu entorn, els colors, els vestits i per descomptat, els diàlegs, creen una ambientació que ratlla la irrealitat i
allò que es comença percebent com a quelcom quotidià acaba
convertint-se en la més estranya de les situacions.
Crec però,
que allò realment interessant és que aconsegueix crear una
expectativa a l'espectador, un plaer en el que veu i, sobretot, en el
que veurà en la següent escena, un plaer en desxifrar el codi
d'allò vist per tal de ser capaços d'entendre el món que es
desplega a la pantalla; el conjunt resulta tan motivador en la seva
configuració críptica que condueix irremeiablement a la posada en
marxa del funcionament mental. Tenim la sensació in crescendo
d'estar una mica perduts però sempre a punt de trobar la sortida,
fins arribar al final apoteòsic on es trenca de dalt a baix
qualsevol idea preconcebuda que un mateix s'hagi pogut anar fent al
llarg de la pel·lícula sobre un possible desenllaç de la trama.
Es podria
dir, sempre amb la boca una mica petita, que la intenció és filar
una reflexió sobre la existència humana. La vida com a
representació o potser l'art d'actuar cada dia? L'espectador com a
voyeur o tots participem de la funció? Qui desenvoluparà
millor el seu paper? Vivim a dalt o a baix de l'escenari? Tot plegat
potser només és un joc de miralls ben absurd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada