L'home surt de casa tot
baldat, baixant un esglaó darrera l'altre a poc a poc, pesadament,
esbufegant a cada pas. Només de pensar que el dia transcorrerà com
una llosa mentre ell es podreix entaforat a dins d'aquell coi de
despatx, li venen ganes de vomitar. Finalment, ja al carrer, mira el
cel, és un matí absolutament radiant, però l'home no se'n adona,
com tampoc no veu el somriure de la quiosquera desitjant-li el bon
dia, ni el veí passejant el gos amb cara de fastiguejat, ni el cotxe
que gairebé l'atropella. No, l'home tan sols veu una imatge
incrustada davant la retina: la ruta marcada fins arribar a la
oficina.
Una llamborda rere
l'altra, talment un viacrucis que el fa recordar una escapada, que en
diuen, a algun lloc ple de gent encaputxada carregant un santcrist,
una calor que ofega, mal de cap, amb ganes de tornar a l'hotel perquè
ell no vol ser allà, com ara no vol ser aquí i voldria poder
volatilitzar-se. Li encantaria ser lluny, i mentre va caminant cap al
seu destí inevitable va rumiant com en seria de feliç tot sol en
una platja paradisíaca amb els peus dins el mar, sentint com les
onades li refresquen la punta dels dits i la pell s'estremeix, badant
mirant com el sol es banya a l'aigua i forma petites tessel·les de
cristalls platejats. Però vet ho aquí, que el deure és aquella
obligació que fem una mica més de gust pensant que acomplim vés a
saber amb quines pautes morals, o potser ètiques, socials? La
família, els diners són bàsics perquè si no, és clar, de què
viurem? I la hipoteca i els nens i la Mona de Pasqua i les vacances
com Déu mana?
És per això que l'home
continua avançant, passa per davant la pastisseria i pensa en
atipar-se de dolç, passa per davant la farmàcia i pensa en
atipar-se de lorazepams, potser ficats dins d'un tortell de nata
quedarien bons, l'home es repassa la comissura dels llavis amb la
punta de la llengua, i en aquest precís instant com un meteorit
arrasant tota forma de vida existent, es materialitza la imatge llardosa de la
patuleia que en qüestió de vint minuts se li representarà al
davant, com una pintura massa realista. Allò que se'n diu,
equivocadament sens dubte, companys de feina, s'encarregaran una
jornada més de fer que la seva úlcera esdevingui un pèl més
profunda.
L'home sent la nàusea,
però no la nàusea famosa, la Nàusea amb majúscula, no, perquè a
l'home el ple i lúcid coneixement de la seva existència no li fa ni
fred ni calor, i el saber-se com tronc o una pedra, tampoc, l'home
sent la nàusea que li puja per la boca de l'estómac provocant una
angoixa que sembla insostenible i que d'un moment a l'altre premerà
tant els pulmons que no hi haurà lloc per a tots. Emet un crit, el
crit, un lament profund i alhora penetrant que s'escampa per la
ciutat com una boira trista i pesant que enterboleix el matí, i
llavors és el moment precís en què l'home pensa, està convençut
que no pot més, que morirà sota aquell sostre gris i aquella pila
de papers sense sentit, o el que és pitjor, suportat cada puto dia
de la seva vida la més que detestable companyia d'individus
detestables dient paraules detestables, fent accions detestables.
L'home, sense previ avís
ni cap gest que ho faci pensar, trenca tot d'una pel carreró estret
i fosc, fa molt pendent, i va baixant avall, molt avall, així de
lluny sembla que estigui com difuminat, com si un nen jugués amb una
goma a esborrar-ne els contorns, i cada vegada cal afinar més la
vista per veure'l, quan de sobte, un colom el travessa pel mig com si
fos tant sols una mica d'aire. Finalment l'home s'esfuma sense deixar
rastre, ni olor, ni emoció, ni pensament. I al tombant de la
cantonada, desapareix.
i ara és dins l'aquarel·la de colors verds i blaus, sommiant pels carrers de Niça.
ResponElimina