LA HIJA DEL CLÉRIGO, GEORGE ORWELL

El camí cap a la incredulitat pot ser molt costós, però no té ni punt de comparació amb la dificultat que comporta el camí invers que ha de recórrer el descregut, és a dir, cap a la recuperació de la fe. Sovint és senzillament impossible. Dorothy emprendrà un viatge físic però sobretot espiritual cap a un món que palpita a batzegades, llunyà, més enllà dels límits que ella havia conegut fins llavors. El seu petit univers, faltat de comoditats i marcat per una pseudomoral que provoca l'angoixa de viure, era on ella se sentia segura, perquè allò familiar, la rutina quotidiana, tot i que pugui ser adversa, dóna tranquil·litat. A vegades però, la direcció de la via canvia sobtadament i no hi ha manera de fer marxa enrere.

Les petjades de Dorothy damunt el traçat que dibuixa Orwell passen per una Anglaterra de principis de segle, tal vegada no tan distinta de l'actual, ja no pel que fa a Anglaterra en particular sinó pel que afecta a la societat en general. Governen les directrius econòmiques i són determinants de l'estatus social, així la mendicitat no ha fet més que augmentar, les diferències socials no han fet més que créixer i les possibilitats de sortir de la pobresa cada vegada són més escasses, així el grup d'individus que tot i viure en el si de la societat hi viuen fora, esdevenint uns perfectes outsiders forçats a ser-ho, avança sense dilació en direcció ascendent. Cotinuem vivint assetjats per la hipòcrita doble moral que senyala amb el dit i criminalitza sovint per mesquinesa, a vegades només per por.

La consecució de la llibertat és un altre dels elements fonamentals tractats per l'autor, sense llibertat és impossible assolir una vida plena i la lluita per la llibertat passa per una fase indispensable de creixement intel·lectual, d'algun tipus de formació ja no només a nivell pràctic, sinó també, i molt important, a nivell humanístic. George Orwell critica la manca d'un bon ensenyament i per fer-ho cal un bon sistema d'escola pública adreçat a tothom: cal potenciar la imaginació, imaginar és llibertat. No hem canviat gaire en cent anys.

Degut a la pèrdua de la fe Dorothy perd el sentit de la vida, la raó o motivació que l'empenyia dia rere dia. Després de passar per totes les penalitats possibles, la protagonista aconsegueix tornar a casa, però quelcom ha canviat en el racó més recòndit de la seva ànima. Res tornarà a ser el mateix però tot i amb això torna a la seva llar, reinicia les rutines i torna a la seva antiga quotidianitat -la millor de les maneres d'oblidar el dolor-; Dorothy prefereix continuar vivint com ho feia, encara que ara ja sigui una mentida. És una llàstima. Potser no troba l'alternativa, potser hauria d'haver seguit lluitant però la batalla pot ser esgotadora, a vegades ja has perdut abans de començar.

 

PARLA'LS DE BATALLES, DE REIS I D'ELEFANTS

Mathias Enard ens proposa un esplèndid viatge des de la Itàlia renaixentista fins a la bella i exòtica Constantinoble. El lector no embarcarà sol, sinó que gaudirà de la no gens despreciable companyia d'un dels artistes més brillants de tots els temps, Michelangelo Buonarroti.

L'autor desenvolupa la novel·la tot teixint una base verídica que ajuda a configurar una atmosfera d'autenticitat històrica; a partir d'aquí ja es pot permetre les llicències literàries convenients per a fer atractiu el relat dels fets. Així per exemple, trames conspiradores, passions i odis que guien els destins dels personatges, jocs de poder i enfrontaments bèl·lics en una Mediterrània que a principis del segle XVI bull des d'Espanya fins a Turquia són algunes de les peces que construeixen l'obra.

Com es pot imaginar, la travessia està repleta d'art, els indrets descrits són preciosos, les  obres artístiques de tot tipus i apareixen amb freqüència i la poesia s'hi afegeix per crear una acció narrativa que a més de buscar el moviment, també dóna molta importància a la profunditat. D'aquesta manera els sentiments i les emocions formen part dels personatges, a vegades de forma lírica però sovint també de forma visceral.

Tot plegat aporta el seu granet de sorra per conformar un escenari farcit de llum i colors, una aventura a mig camí entre la realitat i la fantasia que reuneix un reguitzell de condicions per a resultar plaent a molts lectors.

A propòsit de "Elogi de la vida solitària"

Corria la mitjania del segle XIV quan Francesco Petrarca va redactar el tractat que porta per títol  De vita solitaria. El tema central d'aquesta obra en prosa rau en la idea de dur una existència fonamentada en el retir de l'individu en un espai que quedi aïllat dels sorolls i les multituds. Aquesta és, segons Petrarca, l'única manera de poder assolir un bon coneixement dels autors clàssics llatins i, molt important, dels autors que posaren per escrit els inicis de la filosofia cristiana. Per altra banda, resulta indispensable viure amb austeritat, sense luxes ni vicis ni pecats de la carn per preparar l' ànima per aproximar-se a Déu. Així és com ho entenia l'autor del Canzionere tot posant el seu gra de sorra a una llarga tradició d'ascetes, eremites i anacoretes que han entès la solitud com un dels ingredients essencials per poder arribar a la divinitat.

Tal vegada no cal entendre la via de la vida solitària únicament com un mitjà per desenvolupar una consciència mística o un estudi intel·lectual, potser simplement hauríem d'aprendre a quedar-nos sols amb nosaltres mateixos, buscar uns instants de repòs, calma i  sobretot silenci. Petrarca parla de la natura com a medi més adequat per assolir tot això i és cert que resulta molt fàcil sentir-se proper a la mística enmig d'un camp de blat o davant del mar però potser seria interessant, en un món com el que vivim avui dins del qual res no sembla aturar-se mai, aprendre a obtenir una estoneta de calma, estem en el lloc que sigui, tancar els ulls, respirar profundament i buidar la ment de tot, intentar fer allò tan difícil de deixar la ment en blanc. Qualsevol moment resulta vàlid: al capvespre quan les ombres cobreixen el cel o al matí quan el món sembla fet de bell nou, per inspirar profundament i sentir que estem fora de tot moviment i deixar l'ànima neta de tot contingut per tornar-la a omplir altra vegada.

Estem sadolls de paraules i d'accions, tot se succeeix sense dilació, estrèpits de tots mena poblen la quotidianitat i sembla que si un riu l'altre ha de riure més fort perquè tot requereix una accentuada extraversió. Val la pena doncs de no deixar-se endur del tot per aquesta corrent ferotge de tumults incessants i prendre'ns un recés, un parèntesi vital. És per això que em resulta atractiva la idea que ja s'apunta en el títol del tractat de Petrarca perquè exalta quelcom que avui en manca molt. Vivim en la profunda contradicció d'habitar una societat en la qual encara que cada vegada hi ha més individus que viuen en total solitud, cada vegada es valora menys la reflexió espiritual des de la solitud. Tot ha de ser amb companyia, tot ha de ser visible i ben acolorit, els excessos estan a l'ordre del dia però pocs saben recollir-se, restar en silenci i simplement estar amb si mateixos.

Aquest és el meu elogi de la vida solitària i el meu elogi a tots aquells que de tant en tant saben practicar-la, és el meu elogi a totes les persones que resten en silenci per després saber parlar, que resten quietes per després saber caminar, que s'abstenen per després saber gaudir.

Si us resulta interessant de llegir l'obra en la qual m'he inspirat per escriure aquestes ratlles (considero summament recomanable llegir Petrarca) aquí teniu la referència: "Elogi de la vida solitària", Francesco Petrarca, Angle Editorial. Edició i introducció de Jordi Llovet. Traduccíó de Núria Gómez Llauger.

MENDIANTS ET ORGUEILLEUX

Mendigos y orgullosos, Albert Cossery. L' editorial Pepitas de calabaza ens ofereix aquesta traducció del francès, revisada i corregida. Encara que la present edició em sembla summament correcta, no puc deixar de lamentar l'absència d'alguna traducció en català i animar als nostres traductors i sobretot editors perquè ho facin possible.

Llegint aquesta novel·la el lector es veu immers dins el bategar quotidià d'una ciutat egípcia de la primera meitat del segle XX, que bé podria ser el Caire, la seva ciutat natal. El remolí frenètic de colors i olors, emocions i sensacions que se'n desprèn resulta tan embriagador que tal vegada el lector haurà d'esforçar-se un xic per parar atenció al doll ideològic que sense interrupció va rajant de tots i cadascun dels mots que surten de la boca dels personatges. La idea fonamental,  com ja ens fa veure la ressenya de Pepitas de calabaza, és que el més important en aquesta vida és l'alegria de viure. Així podríem pensar que tot plegat resulta força convencional però és a partir d'aquí que el discurs va adoptant una postura absolutament fora dels principis establerts i acceptats per tothom. La base i resum d'aquest discurs socio-filosòfic ens ve donada pel títol mateix on amb un parell de paraules unides per una conjunció n'hi ha prou per fer entendre el concepte vital que se'ns vol transmetre: només aquells que es desposseeixin de tota càrrega material fins arribar a l'extrem de la mendicitat podran escapar del cercle infinit i viciós d'una societat hipòcrita i arrogant massa subjecta a la moral preestablerta. L'orgull de ser així, de viure al marge de les regles, els proporciona la força per desafiar el món que els envolta; no és però una força violenta o brutal, és simplement una resistència irònica i sarcàstica plena d'humor que desestabilitza l'autoritat i l'ordre.

Un del punts més interessants de la narració rau en el fet que aquests personatges, tot i subsistir amb molt poc des de la més pura indigència, són individus d'una capacitat intel·lectual elevada, cultes i educats. És com si hi hagués una errònia correspondència entre la seva extracció social i la seva formació a nivell cultural i a nivell humà. Els materialment més pobres són els anímicament més rics. La vida viscuda des del no-res els permet fer mofa d'absolutament tot, desesperant així tot aquell que busca en la societat o en el món la seriositat de la transcendència. D'aquesta manera veiem com aquests aparentment miserables envoltats de prostitutes, droga i pobresa és perden en dissertacions i plantejaments filosòfics dignes de la més elevada sapiència. 

Cossery presenta una crítica mordaç a una societat que podria ser la d'avui, convida a fer una reflexió un pèl més profunda més enllà de la pura intriga narrativa (ja de per si prou interessant). Ridiculitza tot allò dictaminat com a eminent qüestionant tot el qüestionable i dóna una renovada gradació d'importància a tots  els individus que conformen l'estructura social, des del poder governamental fins a l'ésser més insignificant.

Totalment recomanable.

Salut.

   

EDICIONS DE LA ELA GEMINADA

En una societat on el món editorial és cada vegada una mica més semblant a un gran negoci multinacional dedicat a fabricar peces en cadena i on la quantitat de llibres publicats no sempre es correspon amb la seva qualitat, m'agradaria trencar una llança a favor d'aquestes editorials de dimensions reduïdes que lluiten per obrir-se pas en un mercat cada dia que passa un xic més complicat. Tots ells, amb característiques i condicions molt diferents, aposten per una publicació primer de tot amb criteri de qualitat i després per donar a  conèixer llibres que potser havien quedat arraconats al fons d'un magatzem polsós perquè el que diuen es pensa que no interessa, o tal vegada no interessa que interessi. 

Un bon exemple de tot això és la nounada editorial Edicions de la l·l que comptant amb un consell editorial de primer ordre, ha nascut amb empenta publicant obres tant destacables com "Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral, Friedrich Nietzsche. Traducció de Josep Maria Terricabras. Sobre Teognis de Mègara, Friedrich Nietzsche. Traducció de Raül Garrigasait i Oriol Ponsatí-Murlà.". Ambdues molt poc conegudes del gran pensador contenen bona part de les teories que  anys més tard  el  consagraran com el gran filòsof  del "Naixement de la tragèdia" i "Així parlà Zaratustra", que ha passat a la història per les teories de 'l'etern retorn' o la cèlebre i a vegades malinterpretada 'Déu ha mort'. És per aquest motiu que els amants de Nietzsche no poden obviar aquest volum, perquè contribueix essencialment a la gestació i desplegament de la seva posterior teoria filosòfica.

Per altra banda també m'agradaria remarcar l'obra "Temperaments filosòfics. De Plató a Foucault", traduïda també per Raül Garrigasait, un recorregut per alguns dels representants més rellevants de la història de la filosofia (no puc deixar de lamentar, com així ho expressen els propis editors en el prefaci, l'absència de Heidegger i  Adorno per culpa dels monopolis culturals que escudant-se amb el marc legal sovint solen amagar interessos econòmics).  Em sembla especialment important aquesta publicació perquè tradueix al català una figura intel·lectual actual de primera línia i no tan sols això, sinó que a més,  es va organitzar l'assistència del mateix Sloterdijk a Girona durant la presentació de la traducció al català del seu  llibre. Crec molt important aquest fet ja que per un costat ajuda a difondre la  cultura en llengua catalana i recíprocament acosta a casa nostra literatura i pensament d'altres punts del món, a més de trencar la barrera mental d'alguns que creuen que en cultures i idiomes minoritaris no cal traduir res perquè té poc abast. Doncs no. Edicions de la l·l ha dit no i aposta amb força perquè la normalitat, la  tendència i la visió general sigui una altra: a Catalunya es tradueixen i publiquen llibres de primera magnitud amb la complicitat dels autors estrangers que aposten per la difusió de les seves obra en català. 

REBECCA, Daphne du Maurier

Manderley. Tot ho engoleix. Un univers immòbil, estàtic, on la busca del rellotge avança més lenta que de costum; allà existeix un temps particular, es desmaia somort damunt dels prats, els arbres, el mar; resulta opressiu. Les heures s'enfilen sinuoses per balcons i portalades estrenyent l'angoixa que regalima punyent galtes avall. Enmig d'uns silencis massa mentiders la jove immaculada passeja el seu candor amunt i avall, ignorant i confiada, potser només amb un somriure pueril farà desaparèixer la boira. 

L'alè dels morts a vegades ens arriba fins la nuca, es pot pressentir, la pell en tensió, una bategada massa ràpida, una sensació i la intuïció de la fatalitat, ho sabem perquè sabem que el passat ens atrapa amb dits llargs i gèlids. No es pot sortir nedant de les aigües massa opaques: on hi ha una barca?

Manderley és ella. La bella, l'exuberant, la lluminosa, la salvatge. Ella és en els seus camins, ella és a la sorra, ella és a les flors, ella és al cel amenaçador i a l'aigua que banya la platja. La serena, la folla, la diàfana i l'obscura, la victoriosa, la perversa. La llengua que manipula des de sota el xiprer. S'oeixen  rialles des d'algun indret remot, molt al fons, a l'Avern. Hi ha algú que sanglota darrera els ulls, plora la culpa, el desesper. La lluita amb ningú pot ser esgotadora. Qui serà capaç de viure ofegat per la mentida?

Manderley. Un somni que es transforma en malson. Existeix un arbre al bell mig del jardí, fa créixer uns fruits preciosos però si els prens amb les mans i te'ls acostes a la boca sentiràs la fetor d'allò corromput, i veuràs el retorciment àvid dels primers cucs entaforats a la podridura. La impol·luta s'apressa a obrir finestres per sentir l'aire fresc a la cara; potser que plogui, potser el diluvi neteja el fang. Tot és brut de fa massa temps. S'agafen de la mà però sempre acaben per perdre's, no es retroben; la xafogor tot ho amara i el bosc és profund i les onades impetuoses. Se sent una remor; és ella, respirant- los a frec de boca. Com poder escapar?

Manderley. Cal la flama que purifica, cal el no-res per tornar a l'inici. En un etern retorn la mansió Usher s'ha  d'esfondrar altra vegada. Si més no -i només de tant en tant- una lleugera brisa nova i desconeguda ens humiteja els llavis i podem tornar a somriure. La calma arriba sempre després del caos; la vida s'estavella per tornar a començar. Al final ella ha mort. Manderley ha mort amb ella. Han tombat el revolt del camí i ja no hi és.

L'HOME - COIXÍ de Martin McDonagh

La setmana passada i per via d'un amic em va caure a les mans el guió teatral de "The Pillowman", és a dir, "L'home - coixí".  La traducció al català va a càrrec de Víctor Muñoz i Calafell (versió de desembre de 2005). Al llarg de la meva vida he mostrat certa predisposició pel gènere teatral, en alguna ocasió des de dalt l'escenari mateix; ara bé, el meu gust per la lectura d'obres de teatre he de reconèixer que és limitat. Dic tot això perquè aquesta vegada, després de llegir el plec de fulls que l'Albert em va donar, em vaig quedar absolutament al·lucinada.

La ficció es recrea a partir de set personatges repartits en diverses combinacions al llarg de l'obra; cadascun d'ells té algun element dur, sinistre o potser un passat tèrbol, traumàtic. L'argument gira entorn de la detenció d'un home que escriu relats i és acusat d'una sèrie de crims comesos a la ciutat. L'ambient que s'hi recrea és des del principi fins al final una acumulació d'angoixes i crueltats infligides a infants, els més vulnerables, tan descomunal que crec que sobtaria fins i tot els més agosarats. L'autor porta les situacions al límit de la racionalitat per incrementar la sensació d'absurd en l'espectador; les frases repetitives i les obvietats reiterades arriben a crear contrasentits, tot plegat pot dur al lector/espectador fins a l'exasperació. Personalment alguns moments inicials del diàleg em van recordar, salvant moltes distàncies, alguna escena kafkiana. Per altra banda cal dir que la tensió de l'acció es descarrega de tant en tant a base d'un humor negre d'allò més inspirat.

M'agradaria remarcar que el text no resulta gens pesat perquè Mcdonagh escull un lèxic absolutament col·loquial basat en la llengua oral, sobretot la que és parla al carrer, i oracions curtes, cosa que fa que la lectura sigui propera i àgil. A més, és molt interessant el recurs de la metaficció: la trama es barreja amb els relats escrits pel protagonista formant un joc de mirades prou estimulant.

El dramaturg presenta una escena plena de sadismes extrems i individus pertorbats, usa la provocació i el reclam més visceral per reflexionar sobre una sèrie de preguntes més profundes com ara on arriba la responsabilitat d'un escriptor sobre allò que ha escrit i si és responsable de les accions que es cometen seguint els seus textos  Hi ha també subjacent la idea de 'la culpa', qui es pot considerar culpable i qui justicier; la idea de la venjança, la redempció, el sacrifici, la pietat, també fluctuen entorn dels personatges.

Finalment, em sembla molt important destacar com l'autor intenta fer palès el fet de com algú pot fer el que sigui per salvar els seus relats, arribar a donar la vida per intentar que almenys sobrevisqui el que ha escrit. La veritat rau en aquesta paraula escrita i encara que la mentida i l'error sistemàtic poden ser fatals, com a mínim podrà aflorar la verdadera història. I això és l'únic bri d'esperança que queda al final de la obra. El que sobreviu és el relat.

Recomano aquesta obra perquè crec que no deixarà indiferent ningú per les emocions que genera i les reflexions que planteja.

PD: A tenir en compte: pot ferir algunes sensibilitats.

Salut.