A L'ATENCIÓ DE SALVADOR SOSTRES

Des de sempre ja era conscient de la barbàrie que surt de la boca o hauria de dir lletra de Salvador Sostres. Ara però, em toca de prop i la indignació ha superat tots els límits aconseguits fins ara. No sé si l'hauria de felicitar per tal cosa.

Resulta que fa unes setmanes Llibreria Catalònia ha tancat portes després de molts anys en funcionament. Una pena. És una llàstima en tots sentits, cultural, econòmic, laboral, social. Ara bé, queda claríssim que Sostres no ho entén així, només cal llegir la seva entrada d'opinió a El Mundo titulada La cultura catalana, i consti que em raca fer-li publicitat. Sostres ha pres la postura afectada d'enfant terrible, ho sabem, però se'm fa totalment incomprensible com pot alegrar-se del tancament ja no d'una llibreria pel fet de ser-ho, sinó congratular-se del tancament d'un negoci dins el marc de l'esfereïdora crisi econòmica que vivim tots plegats. Potser Sostres no s'hi sent identificat, deu ser això.

Volem parlar d'hipocresia i de cinisme? Doncs parlem-ne i qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Ara bé, caldria no barrejar tots els menjars, que tindrem mal de panxa. Que hi hagi molta gent que plora la mort de la Catalònia i que no hi havien anat mai comprar? Segur que n'hi ha molta. En aquest punt li dono la raó. Però, podem deixar Espanya tranquil·la una estoneta? La Catalònia ha tancat pel motiu que tanquen la majoria de negocis i petites empreses avui dia: per problemes econòmics. I senyor Sostres, si hem de pagar algun preu per ser lliures, primer potser que ens ho deixin ser.

Parla de la mediocritat de la literatura catalana, de la poca qualitat del que s'edita, bla, bla, bla. Esperi que acabo de riure. Pel què fa a la suposada mediocritat de la literatura del nostre país he de dir que si bé és cert que apareix publicat de tot i més, també és ben cert que com a tot arreu. Després d'uns anys com a llibretera puc assegurar que la immensa quantitat de fullaraca que s'edita prové de tots els racons del món. I ara tampoc no m'estaré a repassar tota la filera d'eminències que ens ha procurat la literatura catalana perquè, n'estic segura, vostè els coneix.

Utilitza paraules molt gruixudes, senyor Sostres! Enumero: porquería, sectarismo, pantomima sentimentaloide... En una cosa estem d'acord, el tancament de la Llibreria Catalònia és un símbol. I tant que ho és! Ara, Catalònia s'ho mereix senyor Sostres? La literatura catalana es mereix això? Creia que era un home de cultura, vostè! Una societat es mereix que tanquin un establiment com aquest? Qualsevol diria que estem parlant d'una cosa perjudicial per a la col·lectivitat... I pel que fa al catalanisme... com pot ser que sempre acabem amb el mateix discurset que tot és culpa del nacionalisme? Ah! El nacionalisme català, eh? Cal no confondre els termes, sobretot, perquè tothom sap que el nacionalisme espanyol no existeix. Serà com els Reis d'Orient... I per favor, que ningú més insisteixi amb el tema que Llibreria Catalònia venia només llibres en català (cosa que ja m'agradaria) perquè és totalment falsa.

Senyor Sostres, l'últim paràgraf de la seva diatriba és com la cirereta que corona la meva estupefacció. Em queda clar com l'aigua que vostè és un admirador del savoir faire de la cultura ianqui. És molt respectable. Però és que sembla que el què vostè no respecta és allò de casa, però en fi, tothom tria la casa que més li agrada.

Aquí no es tracta de somicar o queixar-se. Qui es queixa, senyor Sostres? Ah, això deu ser allò tan socorregut que la fortuna se la fa un mateix i que si hom no prospera és perquè no ho ha fet prou bé; que si un s'hi esforça i treballa molt segur que triomfa; que si ets ric és perquè t'ho has guanyat i t'ho mereixes, i si ets pobre, també. Oh, el somni americà, quina èpica més estimulant! Ets un guanyador. Ets un perdedor.

Per altra banda, permeti'm discrepar profundament d'aquest argument basat en la creença que si ho fas bé, guanyes. Infinitat de vegades, senyor Sostres, no té una correlació automàtica fer quelcom bé i tenir èxit ja que, a la vida i vostè si no ho sap ho hauria de saber, intervenen multitud de factors, dins dels quals, n'hi ha molts que s'escapen a la nostra intencionalitat i fan tòrcer la jugada.

Per altra banda ha de tenir present, cosa que s'observa amb claredat meridiana que vostè no té, que el marge de benefici d'una llibreria o d'un McDonald's és simplement incomparable i per tant la quantitat de guanys també, i per tant el tipus de negoci també. La finalitat d'una llibreria no és o no hauria de ser “fer funcionar el país” com vostè sosté que fa McDonald's en relació als USA. No tothom obté l'èxit de Semon -Botigues, Catering, Restaurants- senyor Sostres. Aquest és el model on vostè s'emmiralla? Un model del qual sempre ha pogut gaudir i se n'ha beneficiat però que mai ha construït amb esforç i tenacitat perquè la lluita l'ha fet un altre. M'equivoco?

Si vostè prefereix que la seva ciutat s'ompli de McDonald's en comptes de llibreries, en fi, és el seu criteri.

HOLY MOTORS

Tinc guardada a la memòria una pel·lícula que vaig veure farà ara tot just unes setmanes que ens va captivar irresistiblement. Es tracta de l'última obra estrenada del director Leos Carax titulada “Holy Motors”. Vam anar al cine sense saber ben bé què anàvem a veure i la sorpresa va ser majúscula. Després d'una estona on l'espectador té la sensació de navegar a la deriva sense res on agafar-se, el film comença a prendre un caire molt interessant.

Les escenes es van succeint una darrere l'altra barrejant una cuidada lírica visual, un univers oníric molt potent i una buscada intenció de fer rumiar l'espectador, o si més no, de descol·locar-lo una estoneta. Cada personatge, el seu entorn, els colors, els vestits i per descomptat, els diàlegs, creen una ambientació que ratlla la irrealitat i allò que es comença percebent com a quelcom quotidià acaba convertint-se en la més estranya de les situacions.

Crec però, que allò realment interessant és que aconsegueix crear una expectativa a l'espectador, un plaer en el que veu i, sobretot, en el que veurà en la següent escena, un plaer en desxifrar el codi d'allò vist per tal de ser capaços d'entendre el món que es desplega a la pantalla; el conjunt resulta tan motivador en la seva configuració críptica que condueix irremeiablement a la posada en marxa del funcionament mental. Tenim la sensació in crescendo d'estar una mica perduts però sempre a punt de trobar la sortida, fins arribar al final apoteòsic on es trenca de dalt a baix qualsevol idea preconcebuda que un mateix s'hagi pogut anar fent al llarg de la pel·lícula sobre un possible desenllaç de la trama.

Es podria dir, sempre amb la boca una mica petita, que la intenció és filar una reflexió sobre la existència humana. La vida com a representació o potser l'art d'actuar cada dia? L'espectador com a voyeur o tots participem de la funció? Qui desenvoluparà millor el seu paper? Vivim a dalt o a baix de l'escenari? Tot plegat potser només és un joc de miralls ben absurd.

Rèquiem

Aquí tenim un món de mots. Un món dins el món. Un món dins el meu món. La paraula ve i va amb un vaivé no sempre compassat, tot sovint la cadència es dissol com una onada a la sorra. Tot i així, sense ritme, continuem rodant pel camí, perduts, expectants, esperant sentir aviat el xiuxiueig d'alguna veu propera, o potser, veure fugaçment entre les fulles d'un gran arbre un tros de cel molt blau.

La il·lusió motiva l'esperit i desencalla aquella paraula que s'ofega al meandre d'algun riu, l'esperança insufla alè i al final sempre queda quelcom per dir. Així, encara que la planta es desfulli sense remei, que no hi hagi aturador per refrenar aquest erm devastador, sempre queda, ha de quedar, algun núvol amb una mica de pluja.

Aquí hi ha un món de mots. El meu món de mots. Però n'hi ha altres. A vegades podem percebre com un món de mots s'entrebanca, s'entortolliga, obre la boca molt, molt oberta perquè no troba l'aire i a vegades, mor. Plorem. Oh! I tant que plorem! Plora l'ànima i la paraula i la ment es lamenta pel pobre mot ferit; ferit de mort agonitzant d'una banda a l'altra sense saber ben bé on acabar d'anar a morir. Recollirem les seves despulles i farem un funeral ben bonic: hi haurà moltes flors, cançons de comiat i vestits elegants per dir l'últim adéu al mot traspassat. Demà però, serà un altre dia, i el record, ja se sap... tot és relatiu, diuen.

L'univers dels mots està de dol. Hi ha un món de mots que no ha sobreviscut. N'han mort molts, en moriran molts més. L'univers dels mots ara no brilla tant, la lluïssor dels seus estels resulta un xic més mat i pels racons més pregons ressonen planys dels mots mil·lenaris.

Semblaria que no hi ha relleu, però n'hi haurà, perquè de la teva paraula i la meva en farem un so càlid, reconfortant. Una nova vibració, encara que somorta serà l'inici d'un nou caliu. Tu dius jo dic, so a so, lletra a lletra, vida a vida. L'esperit batega i batega. Sempre.

A LA LLIBRERIA CATALÒNIA

LA HIJA DEL CLÉRIGO, GEORGE ORWELL

El camí cap a la incredulitat pot ser molt costós, però no té ni punt de comparació amb la dificultat que comporta el camí invers que ha de recórrer el descregut, és a dir, cap a la recuperació de la fe. Sovint és senzillament impossible. Dorothy emprendrà un viatge físic però sobretot espiritual cap a un món que palpita a batzegades, llunyà, més enllà dels límits que ella havia conegut fins llavors. El seu petit univers, faltat de comoditats i marcat per una pseudomoral que provoca l'angoixa de viure, era on ella se sentia segura, perquè allò familiar, la rutina quotidiana, tot i que pugui ser adversa, dóna tranquil·litat. A vegades però, la direcció de la via canvia sobtadament i no hi ha manera de fer marxa enrere.

Les petjades de Dorothy damunt el traçat que dibuixa Orwell passen per una Anglaterra de principis de segle, tal vegada no tan distinta de l'actual, ja no pel que fa a Anglaterra en particular sinó pel que afecta a la societat en general. Governen les directrius econòmiques i són determinants de l'estatus social, així la mendicitat no ha fet més que augmentar, les diferències socials no han fet més que créixer i les possibilitats de sortir de la pobresa cada vegada són més escasses, així el grup d'individus que tot i viure en el si de la societat hi viuen fora, esdevenint uns perfectes outsiders forçats a ser-ho, avança sense dilació en direcció ascendent. Cotinuem vivint assetjats per la hipòcrita doble moral que senyala amb el dit i criminalitza sovint per mesquinesa, a vegades només per por.

La consecució de la llibertat és un altre dels elements fonamentals tractats per l'autor, sense llibertat és impossible assolir una vida plena i la lluita per la llibertat passa per una fase indispensable de creixement intel·lectual, d'algun tipus de formació ja no només a nivell pràctic, sinó també, i molt important, a nivell humanístic. George Orwell critica la manca d'un bon ensenyament i per fer-ho cal un bon sistema d'escola pública adreçat a tothom: cal potenciar la imaginació, imaginar és llibertat. No hem canviat gaire en cent anys.

Degut a la pèrdua de la fe Dorothy perd el sentit de la vida, la raó o motivació que l'empenyia dia rere dia. Després de passar per totes les penalitats possibles, la protagonista aconsegueix tornar a casa, però quelcom ha canviat en el racó més recòndit de la seva ànima. Res tornarà a ser el mateix però tot i amb això torna a la seva llar, reinicia les rutines i torna a la seva antiga quotidianitat -la millor de les maneres d'oblidar el dolor-; Dorothy prefereix continuar vivint com ho feia, encara que ara ja sigui una mentida. És una llàstima. Potser no troba l'alternativa, potser hauria d'haver seguit lluitant però la batalla pot ser esgotadora, a vegades ja has perdut abans de començar.

 

PARLA'LS DE BATALLES, DE REIS I D'ELEFANTS

Mathias Enard ens proposa un esplèndid viatge des de la Itàlia renaixentista fins a la bella i exòtica Constantinoble. El lector no embarcarà sol, sinó que gaudirà de la no gens despreciable companyia d'un dels artistes més brillants de tots els temps, Michelangelo Buonarroti.

L'autor desenvolupa la novel·la tot teixint una base verídica que ajuda a configurar una atmosfera d'autenticitat històrica; a partir d'aquí ja es pot permetre les llicències literàries convenients per a fer atractiu el relat dels fets. Així per exemple, trames conspiradores, passions i odis que guien els destins dels personatges, jocs de poder i enfrontaments bèl·lics en una Mediterrània que a principis del segle XVI bull des d'Espanya fins a Turquia són algunes de les peces que construeixen l'obra.

Com es pot imaginar, la travessia està repleta d'art, els indrets descrits són preciosos, les  obres artístiques de tot tipus i apareixen amb freqüència i la poesia s'hi afegeix per crear una acció narrativa que a més de buscar el moviment, també dóna molta importància a la profunditat. D'aquesta manera els sentiments i les emocions formen part dels personatges, a vegades de forma lírica però sovint també de forma visceral.

Tot plegat aporta el seu granet de sorra per conformar un escenari farcit de llum i colors, una aventura a mig camí entre la realitat i la fantasia que reuneix un reguitzell de condicions per a resultar plaent a molts lectors.

A propòsit de "Elogi de la vida solitària"

Corria la mitjania del segle XIV quan Francesco Petrarca va redactar el tractat que porta per títol  De vita solitaria. El tema central d'aquesta obra en prosa rau en la idea de dur una existència fonamentada en el retir de l'individu en un espai que quedi aïllat dels sorolls i les multituds. Aquesta és, segons Petrarca, l'única manera de poder assolir un bon coneixement dels autors clàssics llatins i, molt important, dels autors que posaren per escrit els inicis de la filosofia cristiana. Per altra banda, resulta indispensable viure amb austeritat, sense luxes ni vicis ni pecats de la carn per preparar l' ànima per aproximar-se a Déu. Així és com ho entenia l'autor del Canzionere tot posant el seu gra de sorra a una llarga tradició d'ascetes, eremites i anacoretes que han entès la solitud com un dels ingredients essencials per poder arribar a la divinitat.

Tal vegada no cal entendre la via de la vida solitària únicament com un mitjà per desenvolupar una consciència mística o un estudi intel·lectual, potser simplement hauríem d'aprendre a quedar-nos sols amb nosaltres mateixos, buscar uns instants de repòs, calma i  sobretot silenci. Petrarca parla de la natura com a medi més adequat per assolir tot això i és cert que resulta molt fàcil sentir-se proper a la mística enmig d'un camp de blat o davant del mar però potser seria interessant, en un món com el que vivim avui dins del qual res no sembla aturar-se mai, aprendre a obtenir una estoneta de calma, estem en el lloc que sigui, tancar els ulls, respirar profundament i buidar la ment de tot, intentar fer allò tan difícil de deixar la ment en blanc. Qualsevol moment resulta vàlid: al capvespre quan les ombres cobreixen el cel o al matí quan el món sembla fet de bell nou, per inspirar profundament i sentir que estem fora de tot moviment i deixar l'ànima neta de tot contingut per tornar-la a omplir altra vegada.

Estem sadolls de paraules i d'accions, tot se succeeix sense dilació, estrèpits de tots mena poblen la quotidianitat i sembla que si un riu l'altre ha de riure més fort perquè tot requereix una accentuada extraversió. Val la pena doncs de no deixar-se endur del tot per aquesta corrent ferotge de tumults incessants i prendre'ns un recés, un parèntesi vital. És per això que em resulta atractiva la idea que ja s'apunta en el títol del tractat de Petrarca perquè exalta quelcom que avui en manca molt. Vivim en la profunda contradicció d'habitar una societat en la qual encara que cada vegada hi ha més individus que viuen en total solitud, cada vegada es valora menys la reflexió espiritual des de la solitud. Tot ha de ser amb companyia, tot ha de ser visible i ben acolorit, els excessos estan a l'ordre del dia però pocs saben recollir-se, restar en silenci i simplement estar amb si mateixos.

Aquest és el meu elogi de la vida solitària i el meu elogi a tots aquells que de tant en tant saben practicar-la, és el meu elogi a totes les persones que resten en silenci per després saber parlar, que resten quietes per després saber caminar, que s'abstenen per després saber gaudir.

Si us resulta interessant de llegir l'obra en la qual m'he inspirat per escriure aquestes ratlles (considero summament recomanable llegir Petrarca) aquí teniu la referència: "Elogi de la vida solitària", Francesco Petrarca, Angle Editorial. Edició i introducció de Jordi Llovet. Traduccíó de Núria Gómez Llauger.

MENDIANTS ET ORGUEILLEUX

Mendigos y orgullosos, Albert Cossery. L' editorial Pepitas de calabaza ens ofereix aquesta traducció del francès, revisada i corregida. Encara que la present edició em sembla summament correcta, no puc deixar de lamentar l'absència d'alguna traducció en català i animar als nostres traductors i sobretot editors perquè ho facin possible.

Llegint aquesta novel·la el lector es veu immers dins el bategar quotidià d'una ciutat egípcia de la primera meitat del segle XX, que bé podria ser el Caire, la seva ciutat natal. El remolí frenètic de colors i olors, emocions i sensacions que se'n desprèn resulta tan embriagador que tal vegada el lector haurà d'esforçar-se un xic per parar atenció al doll ideològic que sense interrupció va rajant de tots i cadascun dels mots que surten de la boca dels personatges. La idea fonamental,  com ja ens fa veure la ressenya de Pepitas de calabaza, és que el més important en aquesta vida és l'alegria de viure. Així podríem pensar que tot plegat resulta força convencional però és a partir d'aquí que el discurs va adoptant una postura absolutament fora dels principis establerts i acceptats per tothom. La base i resum d'aquest discurs socio-filosòfic ens ve donada pel títol mateix on amb un parell de paraules unides per una conjunció n'hi ha prou per fer entendre el concepte vital que se'ns vol transmetre: només aquells que es desposseeixin de tota càrrega material fins arribar a l'extrem de la mendicitat podran escapar del cercle infinit i viciós d'una societat hipòcrita i arrogant massa subjecta a la moral preestablerta. L'orgull de ser així, de viure al marge de les regles, els proporciona la força per desafiar el món que els envolta; no és però una força violenta o brutal, és simplement una resistència irònica i sarcàstica plena d'humor que desestabilitza l'autoritat i l'ordre.

Un del punts més interessants de la narració rau en el fet que aquests personatges, tot i subsistir amb molt poc des de la més pura indigència, són individus d'una capacitat intel·lectual elevada, cultes i educats. És com si hi hagués una errònia correspondència entre la seva extracció social i la seva formació a nivell cultural i a nivell humà. Els materialment més pobres són els anímicament més rics. La vida viscuda des del no-res els permet fer mofa d'absolutament tot, desesperant així tot aquell que busca en la societat o en el món la seriositat de la transcendència. D'aquesta manera veiem com aquests aparentment miserables envoltats de prostitutes, droga i pobresa és perden en dissertacions i plantejaments filosòfics dignes de la més elevada sapiència. 

Cossery presenta una crítica mordaç a una societat que podria ser la d'avui, convida a fer una reflexió un pèl més profunda més enllà de la pura intriga narrativa (ja de per si prou interessant). Ridiculitza tot allò dictaminat com a eminent qüestionant tot el qüestionable i dóna una renovada gradació d'importància a tots  els individus que conformen l'estructura social, des del poder governamental fins a l'ésser més insignificant.

Totalment recomanable.

Salut.