Els fantasmes retornen cada dia. És així. Fa temps algú m'ho havia advertit però jo no m'ho creia.

Caminant pel carrer, més aviat deambulant, ells avancen sense intenció d'anar enlloc. Poc a poc es fa fosc i la penombra vellutada de la primera nit els acarona la cara. Res per fer, res per sentir, i un desig rabiós de fer i sentir-ho tot. D'aquesta manera, escopits per la vida, entren dins el Cafè, i allà les hores es desmaien suaus i excitants alhora, per acabar tot plegat en quelcom molt intens sustentat en l'evasió del que queda de l'ànima, perquè el fet és, que ells no volen ser ells; tal vegada poder somiar amb desesperació per convertir l'anhel extingit amb un nou anhel, en realitat, això és allò que manté l'espelma encesa, i entre taules i paraules tots obliden un xic. La solitud queda dissimulada quan tot és solitud, quan la indolència és la tots, i sura a l'ambient lliscant pesadament amunt i avall empesa per les aspes del ventilador. A vegades riuen una mica, algú quasi histriònic, per espantar les veus que els ressonen darrera el clatell i fan basarda, també algun glop que despistat es beu de més i potser un vers après de memòria declamat impetuós, es pensen eterns com si mil vides els haguessin omplert fins a vessar, ser en un punt al bell mig de qualsevol lloc i només un diminut gest significar l'absolut; i parlant d'això i d'allò, de l'ocultisme a les flors, París a l'hivern, jugant a reinventar-se, essent el que no són, tot plegat esmorteeix el cop, amaga la por, espanta el fred. Malgrat tot, ells no deixen de ser ells, fent tentines com el funàmbul a la corda fluixa, amb els neguits trepitjant-los els talons en una cursa infinita, perseguint la llibertat són perseguits per la mateixa impossibilitat d'apressar-la mentre el cor es desboca al final de la pujada i l'abisme es precipita delirant.

Allò era bona companyonia, o si més no ho semblava, i s'ho van creure.

Ara, caminant per la vorera, tomba el cap de tant en tant. Li sembla sentir una olor, la veu coneguda, el record vívid del plor amarg prement la boca de l'estómac. D'allò ja no en queda res, tan sols la desesperança de saber que no tornarà, encara que tot ho recorda. Tal vegada això, aquest record que dol i amenaça, sigui allò que el filòsof descriu, tornar i recomençar com una onada infinita. No fugis, t'atraparà.

EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA, Patrick Modiano.

L'home surt de casa tot baldat, baixant un esglaó darrera l'altre a poc a poc, pesadament, esbufegant a cada pas. Només de pensar que el dia transcorrerà com una llosa mentre ell es podreix entaforat a dins d'aquell coi de despatx, li venen ganes de vomitar. Finalment, ja al carrer, mira el cel, és un matí absolutament radiant, però l'home no se'n adona, com tampoc no veu el somriure de la quiosquera desitjant-li el bon dia, ni el veí passejant el gos amb cara de fastiguejat, ni el cotxe que gairebé l'atropella. No, l'home tan sols veu una imatge incrustada davant la retina: la ruta marcada fins arribar a la oficina.

Una llamborda rere l'altra, talment un viacrucis que el fa recordar una escapada, que en diuen, a algun lloc ple de gent encaputxada carregant un santcrist, una calor que ofega, mal de cap, amb ganes de tornar a l'hotel perquè ell no vol ser allà, com ara no vol ser aquí i voldria poder volatilitzar-se. Li encantaria ser lluny, i mentre va caminant cap al seu destí inevitable va rumiant com en seria de feliç tot sol en una platja paradisíaca amb els peus dins el mar, sentint com les onades li refresquen la punta dels dits i la pell s'estremeix, badant mirant com el sol es banya a l'aigua i forma petites tessel·les de cristalls platejats. Però vet ho aquí, que el deure és aquella obligació que fem una mica més de gust pensant que acomplim vés a saber amb quines pautes morals, o potser ètiques, socials? La família, els diners són bàsics perquè si no, és clar, de què viurem? I la hipoteca i els nens i la Mona de Pasqua i les vacances com Déu mana?

És per això que l'home continua avançant, passa per davant la pastisseria i pensa en atipar-se de dolç, passa per davant la farmàcia i pensa en atipar-se de lorazepams, potser ficats dins d'un tortell de nata quedarien bons, l'home es repassa la comissura dels llavis amb la punta de la llengua, i en aquest precís instant com un meteorit arrasant tota forma de vida existent, es materialitza la imatge llardosa de la patuleia que en qüestió de vint minuts se li representarà al davant, com una pintura massa realista. Allò que se'n diu, equivocadament sens dubte, companys de feina, s'encarregaran una jornada més de fer que la seva úlcera esdevingui un pèl més profunda.

L'home sent la nàusea, però no la nàusea famosa, la Nàusea amb majúscula, no, perquè a l'home el ple i lúcid coneixement de la seva existència no li fa ni fred ni calor, i el saber-se com tronc o una pedra, tampoc, l'home sent la nàusea que li puja per la boca de l'estómac provocant una angoixa que sembla insostenible i que d'un moment a l'altre premerà tant els pulmons que no hi haurà lloc per a tots. Emet un crit, el crit, un lament profund i alhora penetrant que s'escampa per la ciutat com una boira trista i pesant que enterboleix el matí, i llavors és el moment precís en què l'home pensa, està convençut que no pot més, que morirà sota aquell sostre gris i aquella pila de papers sense sentit, o el que és pitjor, suportat cada puto dia de la seva vida la més que detestable companyia d'individus detestables dient paraules detestables, fent accions detestables.

L'home, sense previ avís ni cap gest que ho faci pensar, trenca tot d'una pel carreró estret i fosc, fa molt pendent, i va baixant avall, molt avall, així de lluny sembla que estigui com difuminat, com si un nen jugués amb una goma a esborrar-ne els contorns, i cada vegada cal afinar més la vista per veure'l, quan de sobte, un colom el travessa pel mig com si fos tant sols una mica d'aire. Finalment l'home s'esfuma sense deixar rastre, ni olor, ni emoció, ni pensament. I al tombant de la cantonada, desapareix.

De com he mirat la punta de la xancleta, així, de cua d'ull, sense pressa però sense intenció, passejant tranquil·lament la punta del dit per la corba gomosa fins que l'ungla tova ha quedat adherida entre una i altra escletxa de la reixeta plena de gotes. La xancleta, blava, estiuenca, antiga, trencada.

De com m'he quedat observant el vaivé del vapor de l'aigua, encara calent i ple d'olors agradables mentre el record d'un mar ple d'esclats blancs lluint encegadors, la calor abrasant la terra, les pedres roents repicant sota un cel exultant, d'un to particularment intens, irrepetible, quan de sobte, algú de parla estranya em toca els peus i camino, camino.

De com he mirat l'univers, veient-t'ho tot i a la vegada no veient res i acotant el cap m'adono, no, noto, els peus molls damunt les rajoles rosades de la dutxa i parant l'orella amb molta atenció em sembla sentir la remor d'un record, una emoció llunyana, envoltada de sorra i sal, i ell que em diu alguna cosa, paraules vagues, errants, sense importància, i jo responc amb la rialla fresca perlada d'alegria.

De com tinc els cabells humits sota la tovallola i vull desentelar el mirall i desentelar el crit i la força.

De com he sentit el buit.

Impressions

De la punta del roquissar s'estén infinit un blanc encegador; la llum hi cau damunt rodolant pel pendent com un riu juganer, colpeix l'espai ferint el buit i omplint el que és i el que no és amb un devessall de minúscules partícules incandescents rajant a doll cel enllà. Un planeta ple de silenci on trobar repòs; sense plaers ni opressions la manca d'agitació sumeix l'esperit en un estat de nul·la inquietud, així res no pertorba, l'emoció mor dissolta en un mar de tranquil·litat.

Mirant llargament el dibuix de l'horitzó cavalcant sincopat amb la carena, el rostre es relaxa i potser inspirem més profund, un parpelleig lentament efectuat i el suau vellut glaçat de la vall ens embolcalla talment fóssim aixoplugats sota les ales d'un àngel. Nívia puresa levitant per un univers curull de pau, límpid, resplendent.

.......................................................................

Un, ataronjat lleugerament esmorteït,

alguna o altra capcinada recolzat a la pedra,

son plaent mancat de neguit, pueril.

Dos i tres, parella nocturna, entre soca i soca

un senyal basta per guardar silenci

i mirar de reüll un petó furtiu.

Quatre i cinc, la matinada els sedueix,

indueix a riure per sota el nas,

sense remors ni brogits.

Sis, a sota la gota, la llamborda, les petjades al fang,

a dalt olor de fumerola,

algú que somia o que no pot dormir.

Set i vuit quasi donant-se la mà,

fent-se pessigolles subtils, parant l'orella a no-res,

tal vegada al repic solitari d'una campana somnolent.

Els fanals s'han apagat.

A L'ATENCIÓ DE SALVADOR SOSTRES

Des de sempre ja era conscient de la barbàrie que surt de la boca o hauria de dir lletra de Salvador Sostres. Ara però, em toca de prop i la indignació ha superat tots els límits aconseguits fins ara. No sé si l'hauria de felicitar per tal cosa.

Resulta que fa unes setmanes Llibreria Catalònia ha tancat portes després de molts anys en funcionament. Una pena. És una llàstima en tots sentits, cultural, econòmic, laboral, social. Ara bé, queda claríssim que Sostres no ho entén així, només cal llegir la seva entrada d'opinió a El Mundo titulada La cultura catalana, i consti que em raca fer-li publicitat. Sostres ha pres la postura afectada d'enfant terrible, ho sabem, però se'm fa totalment incomprensible com pot alegrar-se del tancament ja no d'una llibreria pel fet de ser-ho, sinó congratular-se del tancament d'un negoci dins el marc de l'esfereïdora crisi econòmica que vivim tots plegats. Potser Sostres no s'hi sent identificat, deu ser això.

Volem parlar d'hipocresia i de cinisme? Doncs parlem-ne i qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Ara bé, caldria no barrejar tots els menjars, que tindrem mal de panxa. Que hi hagi molta gent que plora la mort de la Catalònia i que no hi havien anat mai comprar? Segur que n'hi ha molta. En aquest punt li dono la raó. Però, podem deixar Espanya tranquil·la una estoneta? La Catalònia ha tancat pel motiu que tanquen la majoria de negocis i petites empreses avui dia: per problemes econòmics. I senyor Sostres, si hem de pagar algun preu per ser lliures, primer potser que ens ho deixin ser.

Parla de la mediocritat de la literatura catalana, de la poca qualitat del que s'edita, bla, bla, bla. Esperi que acabo de riure. Pel què fa a la suposada mediocritat de la literatura del nostre país he de dir que si bé és cert que apareix publicat de tot i més, també és ben cert que com a tot arreu. Després d'uns anys com a llibretera puc assegurar que la immensa quantitat de fullaraca que s'edita prové de tots els racons del món. I ara tampoc no m'estaré a repassar tota la filera d'eminències que ens ha procurat la literatura catalana perquè, n'estic segura, vostè els coneix.

Utilitza paraules molt gruixudes, senyor Sostres! Enumero: porquería, sectarismo, pantomima sentimentaloide... En una cosa estem d'acord, el tancament de la Llibreria Catalònia és un símbol. I tant que ho és! Ara, Catalònia s'ho mereix senyor Sostres? La literatura catalana es mereix això? Creia que era un home de cultura, vostè! Una societat es mereix que tanquin un establiment com aquest? Qualsevol diria que estem parlant d'una cosa perjudicial per a la col·lectivitat... I pel que fa al catalanisme... com pot ser que sempre acabem amb el mateix discurset que tot és culpa del nacionalisme? Ah! El nacionalisme català, eh? Cal no confondre els termes, sobretot, perquè tothom sap que el nacionalisme espanyol no existeix. Serà com els Reis d'Orient... I per favor, que ningú més insisteixi amb el tema que Llibreria Catalònia venia només llibres en català (cosa que ja m'agradaria) perquè és totalment falsa.

Senyor Sostres, l'últim paràgraf de la seva diatriba és com la cirereta que corona la meva estupefacció. Em queda clar com l'aigua que vostè és un admirador del savoir faire de la cultura ianqui. És molt respectable. Però és que sembla que el què vostè no respecta és allò de casa, però en fi, tothom tria la casa que més li agrada.

Aquí no es tracta de somicar o queixar-se. Qui es queixa, senyor Sostres? Ah, això deu ser allò tan socorregut que la fortuna se la fa un mateix i que si hom no prospera és perquè no ho ha fet prou bé; que si un s'hi esforça i treballa molt segur que triomfa; que si ets ric és perquè t'ho has guanyat i t'ho mereixes, i si ets pobre, també. Oh, el somni americà, quina èpica més estimulant! Ets un guanyador. Ets un perdedor.

Per altra banda, permeti'm discrepar profundament d'aquest argument basat en la creença que si ho fas bé, guanyes. Infinitat de vegades, senyor Sostres, no té una correlació automàtica fer quelcom bé i tenir èxit ja que, a la vida i vostè si no ho sap ho hauria de saber, intervenen multitud de factors, dins dels quals, n'hi ha molts que s'escapen a la nostra intencionalitat i fan tòrcer la jugada.

Per altra banda ha de tenir present, cosa que s'observa amb claredat meridiana que vostè no té, que el marge de benefici d'una llibreria o d'un McDonald's és simplement incomparable i per tant la quantitat de guanys també, i per tant el tipus de negoci també. La finalitat d'una llibreria no és o no hauria de ser “fer funcionar el país” com vostè sosté que fa McDonald's en relació als USA. No tothom obté l'èxit de Semon -Botigues, Catering, Restaurants- senyor Sostres. Aquest és el model on vostè s'emmiralla? Un model del qual sempre ha pogut gaudir i se n'ha beneficiat però que mai ha construït amb esforç i tenacitat perquè la lluita l'ha fet un altre. M'equivoco?

Si vostè prefereix que la seva ciutat s'ompli de McDonald's en comptes de llibreries, en fi, és el seu criteri.

HOLY MOTORS

Tinc guardada a la memòria una pel·lícula que vaig veure farà ara tot just unes setmanes que ens va captivar irresistiblement. Es tracta de l'última obra estrenada del director Leos Carax titulada “Holy Motors”. Vam anar al cine sense saber ben bé què anàvem a veure i la sorpresa va ser majúscula. Després d'una estona on l'espectador té la sensació de navegar a la deriva sense res on agafar-se, el film comença a prendre un caire molt interessant.

Les escenes es van succeint una darrere l'altra barrejant una cuidada lírica visual, un univers oníric molt potent i una buscada intenció de fer rumiar l'espectador, o si més no, de descol·locar-lo una estoneta. Cada personatge, el seu entorn, els colors, els vestits i per descomptat, els diàlegs, creen una ambientació que ratlla la irrealitat i allò que es comença percebent com a quelcom quotidià acaba convertint-se en la més estranya de les situacions.

Crec però, que allò realment interessant és que aconsegueix crear una expectativa a l'espectador, un plaer en el que veu i, sobretot, en el que veurà en la següent escena, un plaer en desxifrar el codi d'allò vist per tal de ser capaços d'entendre el món que es desplega a la pantalla; el conjunt resulta tan motivador en la seva configuració críptica que condueix irremeiablement a la posada en marxa del funcionament mental. Tenim la sensació in crescendo d'estar una mica perduts però sempre a punt de trobar la sortida, fins arribar al final apoteòsic on es trenca de dalt a baix qualsevol idea preconcebuda que un mateix s'hagi pogut anar fent al llarg de la pel·lícula sobre un possible desenllaç de la trama.

Es podria dir, sempre amb la boca una mica petita, que la intenció és filar una reflexió sobre la existència humana. La vida com a representació o potser l'art d'actuar cada dia? L'espectador com a voyeur o tots participem de la funció? Qui desenvoluparà millor el seu paper? Vivim a dalt o a baix de l'escenari? Tot plegat potser només és un joc de miralls ben absurd.

Rèquiem

Aquí tenim un món de mots. Un món dins el món. Un món dins el meu món. La paraula ve i va amb un vaivé no sempre compassat, tot sovint la cadència es dissol com una onada a la sorra. Tot i així, sense ritme, continuem rodant pel camí, perduts, expectants, esperant sentir aviat el xiuxiueig d'alguna veu propera, o potser, veure fugaçment entre les fulles d'un gran arbre un tros de cel molt blau.

La il·lusió motiva l'esperit i desencalla aquella paraula que s'ofega al meandre d'algun riu, l'esperança insufla alè i al final sempre queda quelcom per dir. Així, encara que la planta es desfulli sense remei, que no hi hagi aturador per refrenar aquest erm devastador, sempre queda, ha de quedar, algun núvol amb una mica de pluja.

Aquí hi ha un món de mots. El meu món de mots. Però n'hi ha altres. A vegades podem percebre com un món de mots s'entrebanca, s'entortolliga, obre la boca molt, molt oberta perquè no troba l'aire i a vegades, mor. Plorem. Oh! I tant que plorem! Plora l'ànima i la paraula i la ment es lamenta pel pobre mot ferit; ferit de mort agonitzant d'una banda a l'altra sense saber ben bé on acabar d'anar a morir. Recollirem les seves despulles i farem un funeral ben bonic: hi haurà moltes flors, cançons de comiat i vestits elegants per dir l'últim adéu al mot traspassat. Demà però, serà un altre dia, i el record, ja se sap... tot és relatiu, diuen.

L'univers dels mots està de dol. Hi ha un món de mots que no ha sobreviscut. N'han mort molts, en moriran molts més. L'univers dels mots ara no brilla tant, la lluïssor dels seus estels resulta un xic més mat i pels racons més pregons ressonen planys dels mots mil·lenaris.

Semblaria que no hi ha relleu, però n'hi haurà, perquè de la teva paraula i la meva en farem un so càlid, reconfortant. Una nova vibració, encara que somorta serà l'inici d'un nou caliu. Tu dius jo dic, so a so, lletra a lletra, vida a vida. L'esperit batega i batega. Sempre.

A LA LLIBRERIA CATALÒNIA