FELIX ORBE

Avui em plau especialment escriure un xic sobre l'últim dels llibres del poeta Jordi Valls aprofitant l'avinentesa que la setmana passada fou presentat a la Llibreria Catalònia de Barcelona, encara que el recull ja fa uns mesos que està editat per Editorial Denes.

El poemari porta per títol Felix Orbe, encapçalament suficientment suggeridor com per obrir el llibre, ni que sigui senyalant una pàgina a l'atzar i iniciar una immersió en un món particular però alhora prou de tots perquè em sembla copsar ben de pressa llegint aquests versos que en Jordi ha modelat una veu que reflexiona, imagina, pateix i gaudeix de quelcom molt seu, molt recòndit però potser a vegades molt universal, de manera que molts lectors s´hi puguin veure reflectits, en una identificació amb aquells sentiments o pensaments que l'autor va desgranant a poc a poquet, un vers darrere l'altre, ara punyents ara més dolços.

Sis subconjunts estructuren la totalitat del recull; tots ells es presenten entrellaçats per leitmotiv que broden la coherència del conjunt. Resulta evident una tendència a buscar la raó d'existir, el perquè d'una existència vital governada sovint pel fracàs, l'ira, la decepció i l'angoixa. És un  gir de la mirada cap a l'interior, una reflexió sobre les expectatives i les frustracions del jo però també d'uns individus, d'una societat ofegada pel seu propi immobilisme, incapaç d'eixir el cap d'un mar tediós curull d'una sort de massa informe d'autòmats que naveguen amb mirada inerta, endavant, sempre endavant abocant-se implacables a un progrés glorificat erròniament com un déu d'or i gemmes. Hom rebutja qualsevol intent de posar-se a caminar per un altre sender, tal vegada més solitari, que el deslliuri d'una falsa comoditat que el fa creure feliç, perquè en el fons se sent abatut de la seva mateixa condició. És el que Edgar Allan Poe apuntava en el seu relat L'home de la mutitud, el sentit del qual fou molt ben resumit per Jean de La Bruyère "Quina gran desgràcia la de no poder estar sol".

Cal destacar una part molt important dedicada al fet de la guerra, en si mateixa i com a causant de mort i destrucció. La violència desencadenada i les seves conseqüències, la culpa, la injustícia i la necessitat de denunciar alt i clar el crim que ha quedat impune així com també la reparació històrica i moral dels ultratjats, potser l'exemple més clar el trobem a Sacco i Vanzetti.

Per altra banda crec destacables els poemes que giren entorn al tema de l'ofici d'escriure. La inspiració escenificada per les sempiternes muses, la utilitat de l'art, la sensació que queda en sentir-se despullat, el dolor que causa submergir-se en els abismes de l'autoconsciència, l'anhel de seguir somniant per anar més enllà, sentir quelcom més, capir alguna cosa més. A vegades cal tocar fons per ressorgir amb una pessic de llum, cal un final per a un començament, patir en la catarsi per obtenir una millora. 

Altres elements també apareixen recurrentment, per exemple la natura que serveix a Valls per recrear els ambients i entorns desitjats transmetre millor la seva idea o les referències religioses, sovint en forma de personatges bíblics, o també el pas inexorable del temps.  A més crec remarcable el tipus d'adjectivació, especialment crida l'atenció 'el brut' que serveix al poeta mitjançant oxímoron en reiterades ocasions per definir la manca del bell, del bo, del pur en allò que vol descriure. Aquesta figura retòrica també li serveix per definir, descriure, plasmar passant sense dilació d'allò més sublim a allò més grotesc, del més tendre al més feridor, del més càlid al més sòrdid, del més simbòlic al més concret. 

Els seus versos fluixen de manera lliure i harmònica sempre buscant la idea, el concepte, el contingut en el continent. Podem percebre l'autor nu, buidat de tot el que l'oprimia, gravada la seva ànima a les pàgines de Felix Orbe. Si teniu ocasió és una meravellosa oportunitat per gaudir d'uns instants de vida un xic més profunds, molt personals encara que ara un bocí ja sigui una miqueta nostre.

Salut.